Finalment la 17a edició del Premi de Relats Curts, Relats en Femení ha arribat a la seva fi. La veritat és que, de vegades (poques ;-)), la feina enganxa i quan s’acaba sembla que la trobes a faltar. Han estat uns quants mesos, des del  14 de novembre de dedicació intensa.

Les que fem el blog, sempre donant-li voltes de quina seria la següent publicació.  Els companys i companyes lectors,  que seleccionen els finalistes i  s’han de  llegir 280 relats. Els Xavi, al front dels informàtics, tots aficionats, clar, que han adaptat la nova plantilla del blog i no havia manera d’encaixar aquesta imatge tan guapa que ens va fer la Maria Herreros. I l’Edu, que rep els correus electrònics, que escaneja els relats entregats en paper, què no es perd ni un!!  El Toni que ens ajuda amb el so i les llums de les activitats. Potser heu vist gent pujada a escales penjant quadres? Doncs aquests també formen part del Concurs. Ostres! Que no m’oblidi de l’Alba i la guerra que va tenir per posar tota la informació al cartell i els fulletons. Las jefas, la Carolina i la Mònica que formen part del jurat, que no és feina fàcil. El Celso, aportant bon ambient i bones dosis d’humor. La Mage i la Neus, coordinadores i parella de fet cultural.  I la resta del personal del Centre Cívic i de la Biblioteca, que ens aguanten aquests dies, que només parlem del  Premi i si ens ha agradat aquest o l’altre relat.

Però ara que m’he posat en pla La La Land, el meu més estimat record per totes vosaltres, escriptores. Dones que arribeu a casa i creieu en el poder de la paraula, en el poder de la paraula organitzada… que una cosa semblant deu ser la literatura.

Moltes gràcies a tots i totes, ens tornem a veure a la tardor.