Travessem el barri transportant la nostra butaca vermella i quan arribem a la llibreria la deixem aparcada a la porta. Malgrat que no ens coneixem personalment, crec que ella ja es fa una idea de qui mena de persones som. Té uns ulls negres i eixerits als quals sospito que poques coses se li escapen.

És l’Amanda Cuesta, sòcia-treballadora de La Caníbal S.C.C.L. llibreria i molt més, del nostre barri.

Pots presentar breument aquesta entitat?

La Caníbal és una llibreria; una cooperativa de treball associat sense ànim de lucre que vol contribuir a la transformació radical —un horitzó anticapitalista, (trans)feminista i descolonitzat. Els llibres són per a nosaltres eines de transformació de la realitat, motiu per trobar-nos i intercanviar coneixements sobre el què ens importa: les formes de governança, els cossos, els afectes… A La Caníbal trobareu propostes per llegir i debatre sobre allò que ens afecta: la precarietat, l’austericidi o la sobirania alimentària. Us convidem a descobrir els nostres fons i a proposar-nos-en d’altres, i posem a la vostra disposició el nostre espai com a lloc de trobada i articulació de projectes. Volem contaminar i ser contaminades, ser un recurs per a les necessitats d’associació, activisme, autoaprenentatge, art i cultura crítiques, i més.

Quines tasques realitzes?

Doncs, principalment, les de llibretera, i les pròpies de la gestió de la cooperativa. També organitzem activitats, tot i que d’això se n’encarrega més el meu soci Jesús, ja que per necessitats de conciliació, jo acostumo a fer el torn dels matins i les activitats acostumen a tenir lloc a la tarda. També mirem d’enxarxar-nos tot el que podem i donar suport a altres projectes feministes i d’economia social. Ara mateix, per exemple, estem posant en marxa el  projecte CooPoblet amb altres entitats del barri i també col·laborem amb l’Aula d’Economia Social de la XES (Xarxa d’Economia Social).

Però també faig alguns “bolos” vinculats tant amb la llibreria com amb la meva trajectòria prèvia, xerrades, serveis de coordinació i producció de projectes per institucions, textos… Tota la nostra feina és cooperativa, així ens fem més sostenibles.

Podries explicar-nos quin és el motiu de la teva implicació a l’entitat? Com vas arribar a treballar-hi?

Les tres sòcies fundadores venim de la precarietat cultural. Jo, en particular, portava més de vint anys com autònoma, treballant com a crítica d’art, comissària d’exposicions i gestora de projectes. El meu sector, que ja era precari, va ressentir-se molt amb la crisi, cosa que encara dura; i va arribar un moment en què ja no era possible sostenir-nos. D’altra banda, el fet de veure’ns totalment desprotegides i sense cap dret adquirit, ens va dur a plantejar-nos la necessitat de sumar i generar un projecte de suport mutu. I en això estem des de fa 4 anys.

Quines penses que poden ser les preocupacions dels veïns i veïnes del barri respecte a qüestions de gènere?

Els problemes de discriminació de gènere ens afecten a totes i a tots, lamentablement són universals. D’altra banda, en concret al nostre barri hi tenim moltes dones grans, soles i amb pensions molt baixes, que alhora requereixen d’unes cures que generalment fan dones migrants, doblement precaritzades i invisibilitzades. També és un barri molt dur pel que fa a les criances, per la falta de llars d’infants i de zones per l’esbarjo per a la canalla. A més, com les cures encara recauen de forma més generalitzada en les dones,  doncs ens complica molt la vida. Jo mateixa he viscut en aquest barri tota la vida, i en néixer la meva filla, entre aquestes dificultats i la pujada de lloguer,  vaig marxar ara fa 9 anys.

El barri de la Sagrada Família és un barri amb un fort teixit associatiu implicat en la lluita feminista. Podries explicar alguna experiència de la qual et sentis orgullosa pel que fa a la lluita feminista al barri?

El protocol antiagressions que es va aplicar a les festes majors de l’any passat. No en vaig formar part però és un referent.

Coneixes el Premi de Relats Curts que enguany celebra la seva 18ª edició?

Doncs no el coneixia però ara ja sí i estic molt contenta de poder-me implicar.

Creus que el nostre premi pot contribuir a visibilitzar i fomentar l’escriptura de les dones?

Segur que és un estímul. L’escriptura per a mi sempre ha estat el canal natural d’endreçar i produir el meu pensament, sigui assaig o ficció. I l’escriptura, com tot l’art, és un procés que es tanca quan algú altre ho llegeix, això és un tòpic ple de sentit. Tota convocatòria, com a punt de trobada, fomenta i estimula la creació.

T’agradaria compartir amb nosaltres un relat curt? O recomanar-los la lectura d’algun?

Us recomanaré un llibre de relats curts del que s’ha parlat molt el darrer any. El podeu trobar tant en castellà (Alfaguara) com en català (L’ Altra editorial). Es tracta del “Manual per a dones de fer feines”  de Lucia Berlin, una autora americana fins ara poc coneguda que s’està reivindicant i traduint a tot arreu. Tot i que en realitat, ho comento tot sovint, els relats són tan potents i els personatges van tan relacionats: dones invisibilitzades, dones que es dediquen a les cures, netejadores, infermeres, mestresses de casa, soles i exhaustes però amb un món interior colpidor; que tots els relats tenen la força d’una gran novel·la coral. És un llibre meravellós en molts sentits i crec que té molt  a veure amb les nostres  preocupacions en qüestions de gènere de les que parlàvem abans.

I per últim, ens fas alguna recomanació literària?

Doncs darrerament he gaudit molt llegint les novel·les de Chimamanda Ngozi Adichie. Vaig començar amb “Americanah” i han anat caient totes. Els seus textos van creuats de molts dels eixos polítics que m’interessen i a més té un gran sentit de l’humor i una escriptura fluida que entra sola.  També algunes referències de sempre com Clarice Lispector, que la tenim ara molt destacada a la nostra llibreria. També recomano  la Teresa Moure, una autora gallega, per la seva manera d’abordar la descripció de l’esdeveniment de forma calidoscòpica, a partir de personatges diversos i de forma coral, les dues darreres novel·les les he gaudit molt. I per últim una magnífica escriptora en català que viu molt a prop de La caníbal, una veïna, la Mercè Ibarz. El seu darrer llibre, L’amic de la finca roja,  és una rara avis, entre l’assaig i la ficció autobiogràfica, plena de referències erudites. La Ibarz és una gran coneixedora i defensora de l’art fet per dones i això es destil·la tant en la seva tasca literària com en la periodística, la podeu llegir habitualment fent opinió tant a El País com a Vilaweb.

Anem enraonant i, entre clients i amics, l’Amanda ens va contaminant de la seva passió per la literatura. De la que és arma de transformació i intercanvi, com la que ens agradaria que sortís del nostre concurs de relats. Ja coneixíem la llibreria, però després de parlar amb ella marxem una mica més caníbals.