Sempre que entro al 210, em dona per pensar que potser ens podríem organitzar entre nosaltres. Allà estem els veïns i les veïnes, el voluntariat, el personal de les entitats, la gent amb ganes d’ajudar i d’acompanyar a altres que caminen al costat amb menys sort. Persones que tenen ulls per mirar el que passa al voltant, que s’ ajuden quan cal.

Persones com la Carla, amb els seus ulls negres, el somriure blanc i una sincera mirada violeta.

Potser no necessitem ningú més. Mira que si un dia ens apoderem de veritat…

La Carla ens explica: 

Hèlia és una associació sense ànim de lucre fundada l’any 2008 i formada per voluntàries i professionals que oferim suport i acompanyament a les dones que han patit o pateixen violències masclistes. Tanmateix, treballem per eradicar aquesta xacra des de les bases, la prevenció, i des de les aliances amb dones i col·lectius d’arreu.

Quines tasques realitzes a l’entitat?

A l’entitat realitzo tasques d’atenció a les dones oferint serveis i recursos per al seu procés de recuperació. Així mateix participo en tallers de sensibilització a la ciutadania i de formació a professionals de la xarxa, i dinamitzo l’equip de voluntariat de l’entitat, un dels nostres pilars fonamentals.

Podries explicar-nos quin és el motiu de la teva implicació amb l’entitat? Com vas arribar a treballar-hi?

La meva implicació amb l’entitat va començar ja fa uns anys, una mena de llavor germinava dins meu i m’empenyia a actuar d’alguna manera contra les desigualtats i violències que ens impacten a les dones diàriament. És per això que vaig començar a implicar-me com a voluntària a l’entitat, acompanyant les dones a judicis i a visites a serveis del circuit.

Quines penses que poden ser les preocupacions dels veïns i veïnes del barri respecte a qüestions de gènere?

Penso que aquesta xacra atempta contra la meitat de la població, les dones, i que ningú n’ha de resultar indiferent, ja que la indiferència s’agermana amb la complicitat. És per això que convido els veïns i veïnes a posar-se les ulleres liles, a integrar una mirada crítica i feminista d’aquesta cultura patriarcal que ens impregna i a aconseguir que les nostres petites accions de lluita de la vida diària sumin un canvi global envers una societat igualitària i lliure de discriminacions.

El barri de la Sagrada Família és un barri amb un fort teixit associatiu implicat en la lluita feminista. Podries explicar alguna experiència de la qual et sentis orgullosa pel que fa a la lluita feminista al barri?

Fa un any diverses entitats del barri vam fer néixer el Protocol contra les agressions masclistes a la festa major de Sagrada Família. Fruit de sessions de reflexió participativa i formació conjunta, vam aconseguir que el barri s’impliqués directament contra aquesta violència en els espais d’oci garantint així que aquests fossin lliures de sexisme i masclisme. El valor afegit és que la pròpia comunitat s’uneixi i en faci pròpia la lluita.

Coneixes el Premi de Relats Curts que enguany celebra la seva 18a edició?

Sí, conec el Premi de Relats Curts i trobo que és una gran iniciativa impulsada al barri.

Hi tens alguna relació / vinculació amb el Premi?

No tinc cap relació o vinculació personal amb el Premi, però potser m’animaré a participar-hi! A nivell professional i d’entitat, en donem difusió perquè  arribi al màxim de dones i així brindar-los l’oportunitat de participar-hi i d’expressar-se.

Creus que el nostre premi pot contribuir a visibilitzar i fomentar l’escriptura de les dones?

Sí, crec que és un molt bon canal per donar visibilitat a la gran creativitat literària de les dones i a retornar-los la veu que sovint els és silenciada. A través del llenguatge construïm pensament, i a través d’aquest generem canvi cultural. Crec que és fonamental que en aquest canvi les dones en siguin les protagonistes.

T’agradaria compartir amb nosaltres un relat curt? O recomanar-nos-en la lectura d’algun?

Us recomanaré una compilació de relats potentíssims que ens van enviar les nostres usuàries, dones que van decidir trencar el silenci davant la violència masclista, i que podreu trobar dins la nostra exposició “Dones Supervivents”. Algunes es van expressar en forma de relat, altres en forma de poema, altres a través de simbologia. Una d’elles ens va enviar l’escrit següent:

Todo el mundo me decía: 

“Escríbelo! Escríbelo! Escribe sobre ello.”

“A ti que te gusta escribir.”

Y yo me encogía de hombros,

les contestaba “ya...humm...”,

mientras pensaba en cómo escribir

sobre la náusea y el pánico,

sobre la vergüenza.

Yo, que antes siempre hacia textos de mis

desamores, nostalgias, flechazos, miedos.

Yo, que tengo una carpeta llena de words con mis dolores clasificados por fechas.

Pero esta vez NO.

Esta vez, no sé, no me salen palabras.

Esto está demasiado en el estómago.

Esto es demasiado carne.

Las manos que tiemblan,

los cinco elementos metidos en la barriga.

Toda esta mierda no me cabe en el vocabulario.

No me sirve una poesía, un cuento, una leyenda para explicarlo.

Me duele escribirlo bonito de leer.

Rimado en versos para hacer agradable la lectura.

Esta vez, sin preverlo, sin quererlo siquiera,

Quisiera

Debates, pancartas, un abrazo apretado, hablarlo mil veces,

actuar en grupo, patadas al aire,

hermandad y soledad,

ordenar los temblores poco a poco

y justicia poética.

I per últim, ens fas alguna recomanació literària?

Recomano un clàssic bàsic, Mujeres que corren con los lobos de Clarisa Pinkola Estes, i també Querida Ijeawele, o como educar en el feminismo de Chimamanda Ngozi Adichie.

Malgrat que a la Carla li hem fet moltes fotos, tinc clar que m’agrada la que surt amb la roba estesa a sobre. En temps de banderes, la roba estesa als balcons també és una mica el símbol del dia a dia, dels veïns i veïnes que compartim espais i vides.

La roba estesa podria ser la bandera de l’Espai 210.