AIXÒ ÉS TO…AIXÒ ÉS TO…AIXÒ ÉS TOT, AMIGUES.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin

Sembla que va ser ahir, al novembre passat donàvem la benvinguda a la 15a edició del Premi de Relats Curts i avui, 5 mesos després, anem amb el resum.

Com és normal en dones assenyades com nosaltres, comencem pel començament, buscant la inspiració a l’exposició Entre fils de la Montse Pérez i ja acabem el novembre llegint contes no sexistes, perquè ja estem fins al monyo de tant color rosa, ja estem cansades de ser princeses. Després, de mica en mica, en endinsem al desembre i com mejor muerta que sencilla, obrim l’armari a veure que ens posem,  i mirem i mirem i ens entretenim reflectides al mirall, agafant el vestit que portàvem aquell dia i como una co.. lleva a la o.. entrem a la sala d’expos  a veure la història d’un vestit d’Ananké Associació Intercultural. Van passant els dies i així, parlant i recordant, pensem en aquelles dones que només tenen un vestit i la bateta de la maquiladora, allà, a la frontera del Nord o a totes  les fronteres i que busquen obrir-se pas a la vida i que massa vegades només troben la violència masclista… Doncs, contra violació… poesia, a mitjans de desembre ens posem poètiques i muntem el taller Slammers, on tothom qui vol aprèn a fer poesia en acció. Oooh ! Com passa el temps !! Ja estem a nadal!! però per treure’ns la càries nadalenca ens posem dolentotes i presentem la cara oculta del jurat, encara que, en realitat, pobretes, les jutgesses del jurat es mengen tots els relats (i el jutge també). Sense descans és 2 de gener, puntuals, amb la ressaca al cap, les llenties al ventre, el raïm a la gola i les calces vermelles a…, a on van les calces vermelles, presentem el concurset i tirem la casa per la finestra, que no es compleixen 15 anys tots els dies, ya te digo!, concurs i concurset. Dit i fet, doncs resulta que va i guanya l’únic mascle, l’Albert què és què els homes es queden fins i tot la sort. Ja quasi estem a mitjans de gener i ens posem serioses i presentem les pioneres del XIX, Ellen, Julia i Ada, van treure el cap en el vuit-cents (amb la de botes que hi havia abans i ara disposades a aixafar-nos el cap) en les seves disciplines científiques. Òndia, m’oblidava, la nostra Ada va néixer al febrer, maquíssima, es veu que surt a les tietes. I ja sense parar, ens posem originals per dir que si quan escrivim cal ser original, que hi ha copiotes molt bones i que potser és millor l’Eloise de’n Tino Casal que l’original, que diuen que era de Barry Ryan. Aha, aha, aha, respirem. Respirem perquè de vegades ens dona per trepitjar terres bellugadisses i escrivim sobre enverinadores (i no volem donar idees) i resulta que la nostra es deia Dolors Coit i amb aquest cognom no la podem fer famosa, com un personatge que torna bojos a grans i petits? El superheroi! que vaja títol més llarg li vam posar per projectar Los Vengadores i pel whorkshop de’n Cels Piñol. Total, què sense adonar-nos arriba la Maria Pujol al capdavant i la resta d’artistasses de l’obra gràfica i ens munten l’exposició el llibre en femení, més xula que les del mnac, meam i mmarramiac junts. Mentre admirem els llibres d’artista i donem les gracies a totes!!!més de 300 relats rebuts, encara ens queda esma per parlar de dones que escriuen cartes i sentir la poesia del taller d’Slammers en acció per arribar (tatataxan!!) al dia, al gran dia, a la catifa vermella,  a l’emoció de les concursants. No cal embolicar-se molt quan tenim el vídeo del lliurament de premis en femení, on surt la Lídia Pujol i la Maite Ojer i surten les guanyadores i sortim totes, fins i tot aquella senyora que ens va descobrir el còctel de cava i pinya.  I per fí, quan pensàvem que ja havíem acabat, van passar  per aquí la gent de l’Editorial Malpaso i ens van parlar de les Pussy Riot, una pregaria punk i el follón que van organitzar a la catedral aquella.

I ara sí que sí, ara ja hem acabat, amb aquest resum precipitat que no voldria acabar mai, tan bé com  ho hem passat. L’avantatge és que a nosaltres, les dones, ens sobren les emocions i ara ens queda un any per escriure-les. Adéu amigues, ha estat un plaer. Que tingueu sort,  fins l’any proper.