Trobem a la Maria muntant una exposició, després atén a un veí i tot seguit a un missatger que porta un paquet. No deu ser gens estrany trobar-la enfeinada amb dos o tres coses a la vegada. Porta uns mesos a la Xarxa Dos Deu i ja s’ha fet una imprescindible a l’Espai, juntament amb l’Asun, amb qui fan un magnífic tandem. M’ho estic imaginant: “Maria això”…“Maria l’altre”…“ Maria on són els fulletons?”…“Això pregunta-li a la Maria”…no sé, però em sembla que aquesta és la música de la jornada d’aquesta dona. Mentre hi penso, ja s’ha pujat a la butaca vermella i, com sempre, ofereix les seves mans.   Pots…

18 de gener. Fa un dia tapat. Tinc fred als peus. Rebo un missatge: “Q tal? Qdm akesta tarda? ” La proposta m’arriba ben càlida. Ja puc sentir l’escalforeta del te. I quasi sense pensar, li contesto: “” i després hi afegeixo “”. Així, una cara somrient amb un cor enganxat als llavis. Una cara somrient amb un cor enganxat als llavis… i perquè no un: “Quina bona idea!” o “Jo també tinc moltes ganes de veure’t” o un “T’estimo” simplement. El llenguatge i les paraules estan canviant. I la manera de comunicar-nos també. O potser, simplement, s’està eixamplant? Em venen al cap aquells trobadors. Poetes que llaüt en mà cantaven…

Sempre que entro al 210, em dona per pensar que potser ens podríem organitzar entre nosaltres. Allà estem els veïns i les veïnes, el voluntariat, el personal de les entitats, la gent amb ganes d’ajudar i d’acompanyar a altres que caminen al costat amb menys sort. Persones que tenen ulls per mirar el que passa al voltant, que s’ ajuden quan cal. Persones com la Carla, amb els seus ulls negres, el somriure blanc i una sincera mirada violeta. Potser no necessitem ningú més. Mira que si un dia ens apoderem de veritat… La Carla ens explica:  Hèlia és una associació sense ànim de lucre fundada l’any 2008 i formada…

Com cada any, des de fa 18 ja, de mica en mica es va fent el miracle i desenes i desenes de dones escriptores responeu a la nostra convocatòria i ens envieu les vostres històries. Per què escrivim? Quina espurna salta i ens fa posar-nos davant l’ordinador o el paper per explicar ( no sabem ben bé a qui) allò que ens preocupa, o ens diverteix, o ens excita, o potser ens indigna? Crec ningú ho sap, però és un impuls irrefrenable ple d’exemples a la història de la literatura. “La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini.” És un impuls que les dones, com en tants d’altres…