Vet aquí la caixa de cosir; una caixa antiga de galetes feta de llauna, plena de fils de colors, botons, coixinets per les agulles, cremalleres, cintes, potser un didal i un ou de fusta. Totes aquestes ferramentes tant màgiques i misterioses als ulls infantils. Amb els fils cosim, apedacem, repuntem, ajuntem teles de colors, unim textures diferents, apropem món oposats, entrellacem continents allunyats. Aquests fils, sovint invisibles però tant necessaris, ens portem per costures inexplorades, ens condueixen fins a pensaments fronterers, altres maneres de fer, de crear, d’ajuntar-se, de viure. I aquí estem, desembolicant la troca d’aquesta nova edició del Premi de Relats Curts. I hem trobat un cabdell que…

“Crec que hi ha dues coses que no poden conrear-se: la curiositat i la capacitat per redactar. O tens dins el cervell el xip sintàctic o encara no som capaços d’insertar-te’l.” Això afirmava la reportera mexicana Alma Guillermoprieto, flamant guanyadora del Premi Princesa d’Astúries de Comunicació i Humanitats 2018, en aquesta entrevista de fa unes setmanes a El País. És clar que la veterana periodista escombrava cap a casa. Parlava de curiositat (per observar el món) i capacitat per redactar (per explicar amb precisió allò que s’ha observat). Però fora del camp necessàriament més delimitat de la no ficció, a la tafaneria i les habilitats redactores hi hem de sumar…