El Microconcurs està dirigit a totes les persones majors de 16 anys. Cada participant podrà enviar tants relats com vulgui, però només optarà a un premi. Els microrelats hauran de ser obres originals inèdites, de creació pròpia i que no hagin estat premiats anteriorment. Poden estar escrits en castellà o català.

La temàtica dels microrelats és lliure, hauran de portar títol i començar obligatòriament amb aquesta frase:

“La meva mare havia fet tot els possibles per persuadir-me que jo era capaç de grans proeses; però el meu pare, que creia que l’ambició era el camí més segur cap a la ruïna i el canvi una paraula equivalent a destrucció, no parava atenció a cap pla per millorar la meva condició o la dels meus semblants”

“Mi madre habría hecho todo lo posible para persuadirme de que yo era capaz de grandes proezas; pero mi padre, que creía que la ambición era el camino más seguro hacia la ruina y el cambio una palabra equivalente a destrucción, no hubiera prestado atención a ningún plan para mejorar mi condición y la de mis semejantes.”

Extreta del llibre “La Llogatera de Wildfell Hall”, d’Anne Bronte.

Els microrelats han de tenir una extensió màxima de 140 paraules (exclòs el títol i la frase de començament)

Els participants hauran d’enviar els treballs a través del formulari que trobaran al bloc premirealtsenfemeni.cat, completant tots els camps obligatoris d’aquest. El període de presentació serà del 2 al 26 de gener de 2020. Pots consultar les bases completes.


Pseudònim: Llum de maig

Títol: Odi silenciat

La meva mare havia fet tot els possibles per persuadir-me que jo era capaç de grans proeses; però el meu pare, que creia que l’ambició era el camí més segur cap a la ruïna i el canvi una paraula equivalent a destrucció, no parava atenció a cap pla per millorar la meva condició o la dels meus semblants. Sempre els he odiat en silenci. Els voldria matar. A tots dos. A ella, pel seu somriure encobridor i la sang freda d’acaronar-me quan em llevo; a ell, per aixafar-me el cos, la il·lusió, la joventut i la vida, nit rere nit, a l’habitació. Soc una nena de casa bona. Jove, llesta, bonica, forta, amb un futur il·luminat. Per què no escapar de tot? Perquè no puc marxar. Ni els puc parlar. Ni puc cridar. Tampoc els puc matar. Ni a ells, ni a mi. Potser aviat no els podré ni mirar amb l’odi que s’ha anat gestant al meu llit i que em manté viva. Tinc esclerosi múltiple en fase avançada.


Pseudònim: Eponine

Títol: Decisión

Mi madre habría hecho todo lo posible para persuadirme de que yo era capaz de grandes proezas; pero mi padre, que creía que la ambición era el camino más seguro hacia la ruina y el cambio una palabra equivalente a destrucción, no hubiera prestado atención a ningún plan para mejorar mi condición y la de mis semejantes. Así que para evitar discrepancias, cerré la puerta detrás de mi y empecé a caminar por la cuerda de mis ilusiones, por esos caminos llenos de sueños que me llevarían a una vida tan incierta como real pero solamente mía.


Pseudònim: sugar kane

Títol: Ser yo

Mi madre habría hecho todo lo posible para persuadirme de que yo era capaz de grandes proezas; pero mi padre, que creía que la ambición era el camino más seguro hacia la ruina y el cambio una palabra equivalente a destrucción, no hubiera prestado atención a ningún plan para mejorar mi condición y la de mis semejantes. Así que decidí ser yo; evité el naufragio y seguí el camino de piedras iluminadas que me llevaba a la vida real y que para bien o para mal, solamente sería responsabilidad mía. A fin de cuentas, ¿qué podía pasar?


Pseudònim: Fresa

Títol: No es fácil vivir así.

Mi madre habría hecho todo lo posible para persuadirme de que yo era capaz de grandes proezas; pero mi padre, que creía que la ambición era el camino más seguro hacia la ruina y el cambio una palabra equivalente a destrucción, no hubiera prestado atención a ningún plan para mejorar mi condición y la de mis semejantes. Fusioné ambas mentiras para construir mi verdad: Vivir sin ambición se convirtió en mi proeza personal. Luché con beatitud y resignación para desterrar la esperanza. Me acostumbré a la comida recalentada, a los amores plastificados insípidos e inodoros. a los sueños en blanco y negro y a la indiferencia de la distante Luna. La llovizna apenas imperceptible y constante de la desilusión se instauró sin remisión en mi alma. Y me convertí en un satélite de mi propio ser. Renuncié al brillo de tus ojos. A tus ojos. Fue una gran proeza. Desistí de mis alas de juguete, del color naranja y de la risa. Contuve la bravura del mar en una pecera de cristal, Y dejé la pregunta suspendida eternamente en el aire. Y aquí estoy. Heroica. Absurda.


Pseudònim: Mínima

Títol: Fugida

La meva mare havia fet tot els possibles per persuadir-me que jo era capaç de grans proeses; però el meu pare, que creia que l’ambició era el camí més segur cap a la ruïna i el canvi una paraula equivalent a destrucció, no parava atenció a cap pla per millorar la meva condició o la dels meus semblants”. Hagués volgut clavar-li la ploma al cor, però, me la vaig clavar a l’espatlla i vaig volar i volar!


Pseudònim: Krisaac

Títol: Remángate

Mi madre habría hecho todo lo posible para persuadirme de que yo era capaz de grandes proezas; pero mi padre, que creía que la ambición era el camino más seguro hacia la ruina y el cambio una palabra equivalente a destrucción, no hubiera prestado atención a ningún plan para mejorar mi condición y la de mis semejantes. Ella sacaba agua del pozo. Los brazos desnudos hasta los codos tiraban de la soga al compás de su canto. Caldero a caldero llenaba la pila. El mandil atado a la cintura. Entre canción y canción alguna lágrima corría por sus mejillas. Restregaba la ropa, trajinaba por la casa; toda ella era sonido. Su voz fue la luz que llenó de imágenes mi infancia. Pero había llegado la hora de hacer mi camino con mi oscuridad. Aquel mundo rural tenía poco que ofrecerme. A mi padre le costaba comprender que su hijo era una persona con capacidad. Y yo odiaba la etiqueta “Discapacitado”. Simplemente, necesitaba una posibilidad que me permitiera realizarme como persona. Opté por la voz de ella. Me dijo: —¡Y tú, piensa bien lo que vas a hacer! Después, no lo dudes, remángate.


Pseudònim: Étoile

Títol: Miralls

La meva mare havia fet tot els possibles per persuadir-me que jo era capaç de grans proeses; però el meu pare, que creia que l’ambició era el camí més segur cap a la ruïna i el canvi una paraula equivalent a destrucció, no parava atenció a cap pla per millorar la meva condició o la dels meus semblants. Mai va adonar-se’n que jo tenia una sola ambició, i el que ell creia que era la meva ambició, en realitat era la seva pròpia. De petita vaig ser sempre el que ell volia que fos, dipositant en mi tot el que ell hagués desitjat ser. Cada nit davant del mirall de la meva habitació, jo celebrava la persona que era. La meva felicitat no era meva, sinó seva. Amb el pas del temps, vaig adonar-me que als seus ulls jo no era cap essència, sinó el seu mirall. Era el que ell volia que fos i no jo mateixa. Aquell vespre, però, el meu cor i llibertat no ho podien suportar més, i vaig decidir fugir; lluny de casa, lluny de la mare, lluny d’aquell home frustrat pel que jo era, lluny d’aquell mirall, per començar a ser jo.


Pseudònim: Aona

Títol: Tot és possible

La meva mare havia fet tot els possibles per persuadir-me que jo era capaç de grans proeses; però el meu pare, que creia que l’ambició era el camí més segur cap a la ruïna i el canvi una paraula equivalent a destrucció, no parava atenció a cap pla per millorar la meva condició o la dels meus semblants. Ell deia que era impossible sortir-nos del guió, que només podíem parlar si ho feien els titellaires, que no teníem opció d’anar enlloc perquè ens havien de donar corda. Però diumenge, quan ens van posar en marxa, vam buscar la forma de seguir en moviment. Amb uns cordills, unes rodes i enginy vam mantenir la corda sempre donada. Fins que se’ns va acudir una idea millor: treure’ns la corda de l’esquena i caminar pel nostre compte.


Pseudònim: Rosella

Títol: Plans i esperances

La meva mare havia fet tot els possibles per persuadir-me que jo era capaç de grans proeses; però el meu pare, que creia que l’ambició era el camí més segur cap a la ruïna i el canvi una paraula equivalent a destrucció, no parava atenció a cap pla per millorar la meva condició o la dels meus semblants. Per això els plans amb la meva parella els hi vaig explicar a la mare: el negoci que volíem posar en marxa, com teníem pensat començar, les previsions de creixement i, quan fos possible, anar-nos-en a viure juntes. Espero que, amb el temps, el meu pare també ens faci costat.


Pseudònim: Bymapanco

Títol: El trazo de la vida

Mi madre habría hecho todo lo posible para persuadirme de que yo era capaz de grandes proezas; pero mi padre, que creía que la ambición era el camino más seguro hacia la ruina y el cambio una palabra equivalente a destrucción, no hubiera prestado atención a ningún plan para mejorar mi condición y la de mis semejantes. Nunca me sentí lo suficientemente capaz de contradecir sus ideas. Ni las de mamá, cuya razón más profunda resultaría de esa vida encorsetada a la que estaba atada y cuya medicina era soñar despierta y susurrar metáforas sobre la vida a sus vástagos, para evitar seguir sus pasos; tampoco las de papá, hijo de la desgracia y la pobreza, trabajador incansable desde el alba al ocaso en las tierras que ganó con su sacrificio tras huir de una familia marcada por el alcohol y las peleas. Pronto entendí que ambos no hacían sino defender sus posturas para intentar evitarme el encuentro con el mundo terrible del que habían tenido que huír. No iba a salir de ahí, no los dejaría solos. Encontraría un marido y seguiría trabajando la tierra que nos dió sustento.


Pseudònim: Dick Tongo

Títol: Mirar el cielo

Mi madre habría hecho todo lo posible por persuadirme de que yo era capaz de grandes proezas; pero mi padre, que creía que la ambición era el camino más seguro hacia la ruina y el cambio una palabra equivalente a destrucción, no hubiera prestado atención a ningún plan para mejorar mi condición y la de mis semejantes. Morimos en la epidemia de 1918, acabada la Gran Guerra. Subí al cielo y mi pequeña se quedó en la casa de Caridad. Contemplo, ahora, a mis biznietas. Ellas no miran al cielo como lo hacíamos entonces. Aquí, en cien años no hemos conseguido avanzar casi nada, socavar el patriarcado no es fácil. Si lo conseguimos, viviremos eternamente mejor, esa es la esperanza de la mayoría y de las que están por llegar. Pero estaría bien un empujoncito desde abajo.


Pseudònim: Narm

Títol: Sense límits

La meva mare havia fet tot els possibles per persuadir-me que jo era capaç de grans proeses; però el meu pare, que creia que l’ambició era el camí més segur cap a la ruïna i el canvi una paraula equivalent a destrucció, no parava atenció a cap pla per millorar la meva condició o la dels meus semblants. Només la mare creia en mi quan vaig decidir fer-me fustera. La gent s’estranyava, no només perquè fos una dona, sinó perquè en una regió sense mar vaig proposar-me construir embarcacions. També vaig voler aprendre a nedar i em vaig preparar físicament. He de ser capaç de caminar molts quilòmetres, tot i que nedar no em farà falta si arribats a la costa tinc el material per fer una barca prou resistent. Ho aconseguiré, pares, us escriuré des d’Europa.


Pseudònim: Xiuxiueig

Títol: Caga tió

La meva mare havia fet tot els possibles per persuadir-me que jo era capaç de grans proeses; però el meu pare, que creia que l’ambició era el camí més segur cap a la ruïna i el canvi una paraula equivalent a destrucció, no parava atenció a cap pla per millorar la meva condició o la dels meus semblants. Això es va acabar el dia que la Gina va trucar a la porta. Era Nadal i jo m’afanyava a tallar el torró de La Palma mentre l’Anna colpejava el tió a ritme d’una nadala. Diiiing-doooong. Quan estàvem distretes donant la benvinguda a la Gina, el pare es va empassar de cop dos trossos de torró i és clar, es va ennuegar. Enmig dels crits sense aire del pare vaig agafar la peça de fusta de les mans de l’Anna. Amb l’ajut del pal vaig empènyer cap endins i cap amunt pressionant l’abdomen del pare i, com uns daus de l’atzar, els dolços de La Palma van caure sobre la taula. El pare, esbalaït, sabia que no només havia tingut sort i mentre buscava les paraules per donar-me les gràcies, l’Anna li va cantar “tió, caga torró”.


Pseudònim: SOFI

Títol: Amor de hija

Mi madre habría hecho todo lo posible para persuadirme de que yo era capaz de grandes proezas; pero mi padre, que creía que la ambición era el camino más seguro hacia la ruina y el cambio una palabra equivalente a destrucción, no hubiera prestado atención a ningún plan para mejorar mi condición y la de mis semejantes. Por darles la razón, quise ser princesa, besé al sapo que se convirtió en torero. Al casarme con el matatoros me enchufaron como presentadora del telediario y tuvimos muchas malas noticias. Lo que nunca entendí es por qué mi madre acabó admirándome, incluso presumía con sus amigas y mi padre me dijo que había hecho un mal pronóstico con migo. Yo solo quería satisfacerles.


Formulari