Properament publicarem les bases del Microconcurs

Dates de participació i realització:  del 2 al 26 de gener de 2020

 

 

 

 

 

 

 

 

 


 

MICRORELATS CONCURSANTS EDICIÓ 2019

 

 

Títol: Estrany retrobament

Aquell matí al obrir els ulls i treure el cap de sota la flassada, va tenir prou coratge com per aixecar-se i arribar al bany. Feia dies que l’estat depressiu en el que vivia, no la deixava sortir del llit durant hores. Aquell estrany retrobament del dia abans en un bus, amb un amic del passat li havia donat noves forces. No li havia dit res de la seva visita al psicoanalista, quan ell li va dir que la trobava meravellosa. Alguna cosa va canviar dins seu al escoltar el comentari i un somriure va aparèixer al seu rostre. Ara tenia ganes de sortir de casa i anar al punt de trobada on havien quedat per fer un vermut. No li calia cap més psicoanalista, només li calia un amic.

Carme Parés

 


 

Títol: Adiós

El reencuentro con uno mismo es de esos ejercicios mentales cada vez más complicados de cumplir. Él sigue inmerso en la pantalla de su teléfono. Una hora más. Un día más. Ella en la otra esquina del sofá, arropada solamente por una manta y alejada de la realidad más cercana. Sigue dándole vueltas al cómo y al cuándo. Amiga fiel de las excusas no consigue reunir el suficiente coraje como para abandonar una supuesta zona de confort. Le prometieron una vida maravillosa, llena de buenos propósitos y emociones – y compañía. No aguanta más. Abre su teléfono móvil y escribe en un chat: “Lo siento. No quiero que mi vida sea esta. Se acabó”. Al segundo, él recibe un mensaje, lo abre y al leerlo, alza la vista y mira a su mujer – sorprendido. Se acabó.

María Fernández

 


 

Títol: Trama i ordit

El retrobament amb la seva creativitat fluïa generosament. Era una experiència captivadora endinsar-se en les diverses tècniques. No s’havia plantejat mai que tingués tan coratge per fer-ho. El procés la feia sentir meravellosa i amb una nova capacitat expressiva. La seva vida gràcies a això s’entrelligava com una flassada amb lligats i colors diversos. Ara es trobava plena de gràcia i ànim i tot gràcies a: l’escriptura. Només li calia un teclat o un bolígraf.

smbadia

 


 

Títol: La cita

Vestido con impecable pulcritud, espera cada tarde en el vestíbulo antes de entrar. De pie, apoya el hombro en la pared para relajar sus huesos cansados. Como un novio enamorado, con la emoción y la esperanza del reencuentro. Porta en la mano una rosa roja, un ramillete de flores, una caja que anuncia sabores secretos o un pequeño presente con el que pueda alegrar por unos instantes su monótona existencia. Cada día necesita más coraje para atravesar la puerta de la habitación en que vive recluida. Pero lo hace, con su maravillosa sonrisa, con una alegría que está lejos de sentir. No importa que ella arrebujada en la manta, no le espere, que no le dirija una palabra ni un gesto amable, que no le reconozca, que no recuerde su propio nombre. Él jamás se desanima ni falta a la cita.

Siberia

 


 

Títol: Secretos

La manta se deslizó con suavidad por la cama, cayendo al suelo en silencio, provocando una sutil corriente de aire frío que se escabulló por debajo de las sábanas. Elena tiritó. El viento helado confundió sus sentidos y la hizo despertar. Sus ojos se abrieron de par en par. Las pupilas se fueron adaptando con cuidado a la oscuridad y luego de algunos segundos, ya podía ver claramente. Juntando coraje arrastró su pierna fuera. No se molestó en buscar ningún calzado. Restregándose los ojos abrió la puerta de la nevera y una intensa luz lo iluminó todo, dibujando largas sombras alrededor. Mientras bebía el agua pensaba en Pablo. La había abandonado. Así era mejor, porque aunque lo quería, ella extrañaba, en secreto, el reencuentro. El reencuentro con su maravillosa soledad.

elecay

 


 

Títol: Luna

Había dos ojos fijos mirándola desde el fondo del río, dos ojos de muerto que no quiso reconocer como suyos. El reencuentro consigo misma le estaba resultando desagradable: la piel marcada por el miedo, el cabello escaso por las desdichas, la boca estrecha por la costumbre de permanecer callada. No tuvo coraje para seguir mirando. Optó por un paso al frente, un salto al vacío y la superficie del agua la recibió como una manta maravillosa, que la arroparía en su última siesta.

Isabel Ruiz

 


 

Títol: Incerta espera

Sabia que el retrobament era imminent però, així i tot, l’espera se li va fer eterna. Va tornar a comptar el feix de bitllets, hi eren tots, ben plegadets dins el sobre, a punt per tancar definitivament el contracte. Estava nerviós i l’atemoria la idea que ella es fes enrere a última hora. Sempre s’havia mostrat ferma, determinada a arribar al final de la gestació subrogada. Però, i si arribat el moment li mancava el coratge per fer el pas definitiu? El cor li va fer un salt quan va sentir els tres trucs a la porta. Era ella, aquest era el senyal. De seguida va veure el farcellet que la noia duia en braços, una flassada de fil blanc que embolcallava la criatura. La va rebre com una ofrena meravellosa que li lliurava la vida, tot ignorant els ulls plorosos de la mare.

Dona d’aigua

 


 

Títol: Fantasmas

Hace falta coraje para ser viejo. No lo saben los hijos, que, por trabajo o distancia, cada vez tardan más en venir a verla. Imagina el próximo reencuentro: se mostrará sonriente, con la maravillosa blusa roja que le dio su marido y un pastel recién horneado en las manos. Y les contará cuentos a los nietos, historias antiguas de piratas y sirenas, y les hará un refugio de indios con una manta vieja. Aunque sepa que se marcharán pronto, y que entonces volverán el frío, el silencio y las siluetas difusas de los muertos queridos.

Teresa Vargas

 


 

Títol: Azteca

La exploradora estaba a punto de llegar a lo alto de la pirámide. Podía saborear el triunfo e imaginar la maravillosa recompensa de oro y joyas que la estaría esperando. Después de haber tenido el coraje de atravesar la selva por sí sola, de haber apartado a machetazos la manta vegetal de las enredaderas, de haber luchado contra tigres y jaguares, estaba segura de merecer el tesoro. Mientras ascendía, tuvo miedo un momento al pensar que, en cuanto bajara, tendría un reencuentro con el infierno verde. Pero la niña no se atemorizó: su imaginación podía salvar todos los peligros.

Clotilde Armenta

 


 

Títol: Mare naturalesa

Aquell final d’any va ser el del nostre retrobament. Feia molt de temps que havíem perdut la connexió i amb tot el coratge que tenia dins meu vaig decidir resoldre-ho. Vaig anar ben a prop teu. Un bosc, amb una meravellosa energia que va permetre’ns apropar-nos més i més. La ferida del temps començava a guarir-se. Em trobava beneïda i vaig estendre la flassada sobre teu, amb tranquil·litat i amor. Vaig estirar-me completament amb molta cura. L’acollida va ser maternal i càlida. El vincle va refer-se ràpidament i ara gràcies a tot això sóc part de tu i ets part de mi.

Biofilia

 


 

Títol: Pantocràtor

Et mirava fixament. Una mirada que gairebé glaçava la sang. Era la pintura romànica per excel·lència de la vall. Simplement meravellosa. No podia quedar-se allà massa temps més. Amb el coratge que era habitual en ell va agafar la flassada i va cobrir-la. Després va seguir un llarg viatge sobre animal fins a la ciutat de Barcelona. Allà, un cop dins el Palau Nacional, va tenir lloc el retrobament de les seves mirades. La fredor ja no era tan agosarada i semblava que aquell nou indret era la seva nova llar: Ego sum lux mundi. Les lletres en llatí així com la seva mirada li atorgaven una nova ubicació. Tots dos restaven en pau. A prop. Segurs. Tocant el cel.

Taüll

 


 

Títol: La boira

La vida és meravellosa, es repetia la Joana mentre plegava la flassada de manera maldestra. Esperava que la repetició d’aquella lletania fes una autopista cap al cor i arribés a creure-se-la algun dia. Perquè odiava plegar la roba, tant com estendre i desestrendre i en general tot el que la tenia captiva en una vida de color gris perla. Només en una ocasió, mentre plorava picant la ceba, va tenir el coratge suficient per esquitxar de roig les parets blanques, posant així punt i final a una existència turmentada d’autoengany. Però la vida després d’ell no va ser pas millor. No és que l’enyorés, però de sobte els dies van omplir-se de boira. És per això que cada nit s’encaminava en somnis al retrobament del seu ésser estimat – tal i com ella l’havia desitjat sempre.

Joanne Apple

 


 

Títol: Frío

Se acuesta en el duro suelo de un cajero automático, apenas cubierta por una manta raída que una mujer de ojos dulces le dio la semana pasada. Siempre odia el reencuentro con su nuevo dormitorio, las miradas extrañadas u hostiles de los peatones, las luces de los vehículos que le impiden cerrar los ojos, el olor nauseabundo de las basuras de la calle. No puede evitar evocar tiempos más alegres: unas risas de niño en la cocina, un beso de despedida manchado de chocolate, la estúpida certeza de que la felicidad durará para siempre. Reúne coraje suficiente para sacar de su mochila un trozo de pan viejo y empezar a ablandarlo con su saliva. Y pensar que hay gente que piensa que la vida es maravillosa.

Pilar Rodríguez

 


 

Títol: Sueños

Hubo una vez una manta que deseaba viajar. No bastaba con que su dueño se revolviera cada noche mientras soñaba, ella deseaba llegar más alto que las montañas y más lejos que las gaviotas. Y una noche reunió coraje y pidió a las estrellas que le concedieran su deseo, como había oído hacer a veces a los niños. Sucedió que su dueño la oyó y, al día siguiente, la empacó en una mochila y salió de casa. La manta no sabía qué sucedía, pero sospechaba que ese era un viaje definitivo, que no habría un reencuentro con las estrellas, y se sintió triste. Entonces la mochila se abrió, una mano la aferró y la entregó a los brazos de un niño descalzo. Y he aquí que la manta cumplió su sueño, porque la imaginación maravillosa del niño la convirtió en una alfombra voladora.

María Guzmán

 


 

Títol: Ella

Siente la luna acariciándole la espalda, y unos dedos delgados como alambre revolviéndole el cabello. Ya no está asustada, aunque el reencuentro entre las dos no haya sucedido como esperaba. Unas estalactitas largas y heladas bajan por su garganta y realizan sobre su piel una danza maravillosa. Reúne coraje, levanta la cabeza y la ve: los ojos anhelantes, la boca dispuesta, ni el menor rastro de arrepentimiento. Le muerde los labios con furia, hasta que nota el sabor de la sangre y ya no importa que no vuelvan a verse, que les queden pocas horas de alegría, que a unos pocos metros haya un cuerpo cubierto con una manta.

Luciana Varela

 


 

Títol: Pesadilla

Ella abre los ojos: el agua que cae a pocos centímetros de su cama es como un dedo tocándole la espalda, insistente. Se levanta, se despereza y deja su manta gris, su única posesión, bajo la gotera. Comprueba que su compañera duerme apaciblemente en la cama de arriba, encogida como un feto y con una sonrisa maravillosa. Ella, en cambio, no quiere volver a dormir, nunca más si fuera posible, tanto miedo tiene del reencuentro. De modo que se sienta de espaldas a la pared y se entretiene, como otras noches, en poner nombres a los barrotes. Pero, aunque no lo quiera, se le van cerrando los ojos, y entonces ve frente a ella el rostro de un hombre, con los ojos llenos de coraje y la frente marcada por un limpio disparo.

Soledad Montoya

 


 

Títol: Celobert

El dia comença i amb la llum primerenca el celobert es desperta: les ràdios informen del temps, del trànsit i d’alguna oferta meravellosa; trasteig d’estris de cuina, carmanyoles que s’omplen per poder afrontar el dia; cantarelles repetides demanen als nens que s’afanyin que el bus no s’espera; olor de cafè que s’escola per les juntes de la finestra que ja és molt vella gairebé tant com ella, que arraulida sota la flassada escolta la remor somorta de les veus que li arriben, moltes són noves i recorda afligida les que amb els anys s’han anat apagant. El retrobament amb el temps en què ben matinera contribuïa a la fressa, del seu celobert, li dibuixa un somriure, ara ningú l’apressa en lloc l’esperen, els sons l’acaronen a poc a poc la desvetllen i li donen coratge per encarar un nou dia de solitud.

Contacontes

 


 

Títol: El primer beso

¡La bronca que nos va a caer por llegar tarde! Pero no les importaba, porque se sentían tan llenos, que cualquier regañina no podía caber dentro de sus cuerpos. Cuando llegaron a su esquina, la situación avanzaba y no sabían que hacer ni que decir, simplemente sonreían y, de vez en cuando se decían algún pensamiento que en aquellos momentos les venía a la cabeza: ¡que maravillosa tarde!.. El mundo se paraliza. Sabían que se tenían que ir, la situación empeoraba, los dos esperaban lo mismo y no se atrevían. Era ese momento de reencuentro tan esperado por los dos en sus sueños. De repente envueltos en una manta tejida de fantasía y deseo encontraron el coraje suficiente para unir sus labios. Sus caras adolescentes radiaban felicidad, ¡al final sucedió! y, con la sonrisa dibujada en sus labios dijeron: ¡Qué nos importa la bronca!

Jazmín de verano

 


 

Títol: Confort

La va teixir els mesos que va estar de baixa, fent repòs gairebé absolut, amb una llana meravellosa que li va portar la Clàudia d’un viatge a Escòcia. Ara que el retrobament és imminent, la busca i no la troba. Han passat els anys i les mudances. Al pis d’ara hi té calefacció. La flassada deu ser al fons d’algun armari. Encoratjar ve de coratge, pensa. I coratge ve de cor. La Clàudia sempre la va animar a ampliar horitzons, a seguir estudiant, a marxar ben lluny, a posar-se el llistó una mica més alt. Quan la vegi, tindrà una decepció. Per això agafa l’escala i puja a l’altell del passadís. Li vol ensenyar la flassada i que vegi que encara la guarda. I sobretot vol recordar el tacte meravellós de la llana escocesa.

Helena Herráez

 


 

Títol: Intempèrie

La va teixir els mesos que va estar de baixa, fent repòs gairebé absolut, amb una llana meravellosa que li va portar la Clàudia d’un viatge a Escòcia. Quan va tornar a la feina, el retrobament amb els companys va ser fred. Ningú no li va preguntar com estava. Ningú no li va dir que quina alegria tornar-la a veure. El seu cap no va tenir el coratge de mirar-la als ulls mentre li deia que l’havien d’acomiadar. No es podien arriscar que tornés a recaure. El seu substitut de tots aquells mesos ho feia molt bé, n’estaven contents, i se’l quedaven. S’asseu al sofà, recolza el cap a les mans i, per fi, plora. Al seu costat, la flassada rebregada. Ara li sembla aspre i odiós, el tacte meravellós de la llana escocesa.

Helena Herráez

 


 

Títol: Mientras tanto

Bajo la manta con la que cubro mis más preciados sentimientos, guardo con esmero a Coraje, alimentándole en secreto, a la espera del día de nuestro reencuentro. Lo pongo a jugar con Esperanza, para que se contagie un tanto de Alegría y así esa maravillosa tríada se entretiene cada día. A veces, Injusticia quiere participar en su recreo y es entonces cuando Coraje se hincha y se expande en el sentido opuesto, creciendo en su dualidad bajo una Rabia inevitable. Disgustado él, Tristeza aflora y se le une a la causa. Bajo la manta hay toda una revolución incontrolable y debo hacer llamada a Tranquilidad y Armonía. Solo ellas saben apaciguar a Tristeza, Rabia e Injusticia. Con éstas tres dormidas y mi Coraje de vuelta a su faceta inicial decido sacarlo de su cobertura e ir, sólo con él, a visitarte, de una vez.

Cabeta

 


 

Títol: Metafálicamente

Aquel zángano apocado en realidad poseía el coraje más que suficiente como para organizar la sedición definitiva, esa que acabaría con el instinto que los reducía a meros copuladores; sin embargo, tristemente sabía que no habría unión para hacer fuerza. Así que hizo de una andrajosa manta un saco relleno de escasas pertenencias y huyó solitario de la colmena, escapando de su, ya no inevitable, último fin: hacerle el amor a su Abeja Reina para después morir en sus alas. “Qué experiencia tan maravillosa debe ser el reencuentro con la vida -pensaba aquel zángano al emprender su vuelo-, no como esta insulsa que abandono, en donde solo sirvo para reproducir la especie. Necesito aventuras”.

Hierba

 


 

Títol: Cayo blando

Sería una maravillosa cita no persistir cada noche bajo manta y bata, ir a mi reencuentro veinte años atrás y tener el coraje de susurrarme: no llegues tarde. Mientras tanto soy pez con bata, buceo entre grises y negros densos, colores en guirnalda para la manta con manta, radiación rítmica, calderón eterno en el abaleo. Arremolino mi ser cartilaginoso en el costado izquierdo de mi sofá, tengo un mar abierto; del excedente derecho una contracción llega: Brinco y caigo de cabeza, seis treinta, me desplomo en cola, ocho treinta, en la voltereta trato de tener coraje, nadar entre peces rectos. Cadena y condena con manta que tapa a la manta exiliada al rincón oscuro. Migrar al espacio de este blanco y del coraje de ser pez tranquilo, en un mar templado, engendrar bajo manta mi último parto: letras en ciento cuarenta.

Lazo azul

 


 

Títol: Amo

Mai havia tingut el coratge de deixar el meu amo. Potser era pel fet que sense una flassada que em protegís de l’exterior moriria congelada en qüestió d’hores o potser era perquè m’havien criat així des que era petita. Però ara era incapaç de recordar a la meva meravellosa mare, la qual havia fugit de la nostra casa quan jo tan sols tenia tres anys. Pensant-ho bé, seguia tal i com em va portar al món, nua i ignorant. L’amo, així era com l´anomenàvem, era un bon home que havia comprat a la meva família feia generacions. Em venia a buscar cada dissabte, mai em pegava i sempre m’alimentava bé. És per això que quan em va lligar no vaig protestar. Vaig tirar amb força del trineu mentre movia la cua alegrement. Esperant aquell retrobament que en el fons sabia que mai arribaria

Lunnaris

 


 

Títol: L’home que es feu fonedís

El coratge va fondre’s sobre l’estufa i va quedar ben fumat. La pudor de la tela cremada mai no era bona senyal. Segur que feia tard, segur que ja no vindria. Dins la mà una clau i a l’altra un coltell mal afilat. Esperar amb un got de vi negre i una meravellosa carn magra al forn era el millor preàmbul d’una feina que li havien ofert mai. Ja és aquí. No es treu ni la jaqueta i li deixa una carta sobre el pa, que no havia tocat. Vol marxar i fer-ne via. D’una estrebada fa fora les estovalles sense desparar la taula i es cobreix tot ell com si volgués soterrar-se sota una flassada. Tatxan-tatxan! La tela cau al terra i ja no hi és. Quin retrobament tan breu, quina rapidesa!

Greta Mae Jean

 


 

Títol: No importa a qui importi

Ja els veig! —crido mentre baixo de les roques. Des de les roques més altes la visió del mar és meravellosa. El color torrat de la sorra està pigat de vermell per les armilles dels voluntaris, i el blau infinit, immens de l’aigua, es trenca per la pastera que ja arriba. A la sorra els espera una flassada, aigua i un somriure. Ja veiem els palmells blancs saludant, ja sentim crits d’alegria o potser de por, gana i fred, i nosaltres, nerviosos, responem també cridant i saludant. El coratge d’aquesta gent que arriba és immesurable com el mar, i nosaltres hi som, testimonis finals de la seva aventura, sabedors de que no tots ho hauran aconseguit. I demà hi tornarem, i passat demà i l’altre…No importa a qui importi. El retrobament serà només entre ells i nosaltres

Anna C. Solé

 


 

Títol: La mirada de l’avi

La tremolor em sondrolla per dins, però la meravellosa flassada de l’àvia m’acarona el cos i amb la semi inconsciència que m’envolta per la febre alta, em deixo portar… Els pensaments volen enrere, quan la innocència ens feia irrompre al bell mig de qualsevol situació, i ens trobàvem cares serioses i la mirada de l’avi, que sense paraules ens deia: tranquils vailets. Un dia va haver-hi un retrobament especial: la germana petita del pare, a qui no vèiem des de feia molt temps. Era una tieta especial, que va marxar a Suïssa per estudiar francès amb el coratge que et dona tenir 20 anys i voler conèixer món. Quan enjugassats vàrem irrompre a la sala i la vàrem veure, tot va ser diferent. Recordo la cara de felicitat de l’àvia i la mirada de l’avi, que sense paraules, ens deia: jo també soc feliç.

Scarlett

 


 

Títol: Diario rojo

Aquella tarde se armó de coraje y decidió poner orden en aquel cajón. En el fondo vio algo rojo. Oh que ilusión! si es mi diario. El reencuentro fue toda una sorpresa. Él supo estar conmigo y escucharme. Entre sus brazos, me decía: “lo hago por ti, porque te quiero”. Mientras él sentía un placer enorme, yo no sentía nada, mi cabeza estaba vacía y mi cuerpo frío. Solo sentía miedo si me lo quitaba de encima. Al caer la noche y soportando el peso de la manta, retrocedió a sus 15 años. Retumbaba en su cabeza una y otra vez:” No hacía nada para evitarlo”, “yo no puedo más, no quiero,” pero él decía: “sí quieres, sí que puedes” y, continuaba besándome y agitándose. Ella tenía 70 años y lo que creyó una sorpresa maravillosa, se convirtió en aquella pesadilla que creía olvidada.

Jazmín de verano

 


 

Títol: Atenció plena

S’ha de tenir coratge per aparèixer com si res després de set anys d’absència. Es creia preparada per aquest retrobament, però quan sona el intèrfon, corre cap al llit i es capbussa sota la flassada. Els primers minuts, mentre escolta les timbrades, troba que la seva actitud és infantil, però a mida que avancen les agulles del rellotge, quan l’imagina lluny, es relaxa. Va acceptar aquesta trobada a contracor, seguint el consell de la mare i les amigues. Totes elles van opinar que seria una ocasió meravellosa per tancar ferides. Però ella no necessita cap explicació. Ja no hi ha cap ferida oberta. Orgullosa, alleugerida del pes del passat, surt del llit i prepara una infusió de regalèssia. Assaboreix el gust, l’aroma, el contacte calent del vidre, el sol d’hivern que travessa la persiana, els sons esmorteïts del carrer. “El present és perfecte”.

Peba

 


 

Títol: La classe de 8è

Quan va rebre el missatge de whatsapp proposant de veure’s, li va semblar que el retrobament amb les noies de l’escola vint-i-cinc anys després seria èpic. El sopar seria una ocasió meravellosa per posar-se al dia i saber com els havia anat la vida a les altres. Estudis, casaments, viatges, fills, separacions, èxits, fracassos. Però a mida que s’acostava la data van aparèixer la mandra i els dubtes. Calia anar-hi? S’hi trobaria a gust? Tindria el coratge d’exposar la seva vida imperfecta a unes desconegudes? Pels missatges de les seves ex-companyes, li semblava que no encaixava en aquell grup. El temps les havia canviat i ja no s’identificava amb cap d’elles. No va saber dir que no hi anava, però quan havia d’arreglar-se per anar al restaurant, en lloc de vestir-se, es va despullar i es va amagar al llit, sota la flassada.

Peba

 


 

Títol: Huellas

Fue una maravillosa idea permitir aquel reencuentro; pese a que sus sueños eran más y más reales. Tanto, que su coraje se anuló al contemplar unas manos marcadas en su manta.

Biblionthekes

 


 

Títol: Desequilibri

Com cada matí, li va costar sortir del llit. No era fàcil enfrontar-se a la gran responsabilitat que l’esperava més enllà de l’escalfor de la seva flassada. A més, aquella estúpida bena li negava la vista i ho complicava tot. L’hi van posar sense preguntar. És el millor per a tothom, van dir. El retrobament diari amb la sensació de perdre’s alguna cosa important i meravellosa, la feia sentir incapaç de fer bé la seva feina. Irònicament, li semblava injust no poder gaudir dels colors, els matisos i la llum que tant enyorava. Va reunir tot el coratge i la dignitat que li quedava, i va desfer aquell nus que la condemnava a l’obscuritat. Abans d’obrir els ulls va pensar en tots els que s’enfadarien per aquell gest. Però no haurien d’estar enfadats. “Haurien d’estar preocupats”, va dir en veu alta la Justícia.

Escriptor Virtual

 


 

Títol: Volar(-te)

Confesso. Tot va ser un entramat de casualitats en el moment oportú. D’una altre manera, no hagués tingut prou coratge. Passejant per La Central vaig llegir el següent: “ m’abraçà amb tancs als ulls”. Llavors el vaig imaginar a ell, amb la pell torrada pel sol de l’Orient Mitjà. Un cop al llit, sota la flassada que m’havia cosit l’àvia –la manta de pobre, que en deia ella, per què recollia tots els trossets de llana sobrants- vaig imaginar el retrobament. Li brillaven els ulls, al rostre hi protagonitzava un mig somriure i sota el braç portava el casc de la moto. La brisa amb olor a mediterrani em va provocar un calfred. Vaig despertar amb els peus glaçats i una idea clara: era el moment d’agafar l’avió. Sortia el sol quan m’enlairava. La llum ataronjada era meravellosa.

La abuela de Lily

 


 

Títol: Les veus inaudibles

Recordo les mans de la mare, cansades de treballar una terra que no donava fruits, resseques i fetes malbé, sense aturar-se mai, sense cap recompensa. Aquelles mans que al vespre movia amb destresa per teixir la flassada que tantes nits m’ha acompanyat, i que després m’acaronaven mentre em deia que era meravellosa, que em mereixia un futur millor. Mare, com t’enyoro… Al final, saps, vaig reunir el coratge per emprendre una nova vida. Però, un cop més, la sort em defuig. I ara sembla que em mena cap a un prematur retrobament amb tu. Allà on siguis m’hi portarà aquest mar fosc, fred i feréstec, poblat només pels nostres crits, mancat d’embarcacions de salvament que els escoltin. Mal joc tenim en el repartiment de cartes fet segons el punt del mapa on naixem i el color de la pell.

Calaix de lletres

 


Formulari