UN EXERCICI DE MEMÒRIA
Sempre m’ha agradat escriure però fins fa ben poc mai havia tingut l’oportunitat de deixar les meves vivències en el que avui en dia s’ha transformat en una de les principals eines de comunicació: un blog. Ja en la meva primera incursió com a bloguer oficial vaig complir amb un dels manaments bàsics de l’ofici, parlar de la meva experiència a la Seminci de Valladolid. I d’experiències personals anirà també la meva segona entrada, de fet, molt més personals, ja que faré un repàs dels llibres, escriptors i escriptores que d’alguna manera han marcat els meus anys en aquest món.
Per començar faré una confessió malgrat pugui ser acusat de traïdor a la causa pels meus companys. Mai m’han captivat els relats curts, els contes o les novel·les que no arribaven almenys a les cent pàgines, sent una de les poques excepcions les històries breus que Lluís Ferran de Pol va recollir al seu llibre La ciutat i el tròpic. Haig de dir que m’ha passat el mateix amb les pel·lícules i els curtmetratges, així que intueixo que és més un problema de format en general. Per no sentir-me tan malament amb el propòsit del Premi que represento haig de reconèixer que des de petit han sigut vàries les escriptores que han compartit amb mi hores al sofà. Em venen al cap autores com l’anglesa Enid Blyton que, amb les col·leccions de llibres del Club dels set secrets o els Cinc, van despertar la meva imaginació i la de molts joves de la meva generació. Una mica més gran vaig descobrir a Maria Gripe que amb la seva trilogia de les ombres em va fer partícip de tot un món de secrets familiars, amistat i amor que encara avui perdura en la meva memòria com el primer cop que acabar-me un llibre, en aquest cas el tercer, va suposar una gran tristesa al constatar que mai més em tornaria a retrobar a aquells personatges que tan propers sentia en aquell moment.
Però l’autora que sens dubte va marcar la meva infantesa i part de la meva adolescència va ser Agatha Christie, amb la que vaig patir una relació d’amor/odi bastant peculiar. No recordo exactament quina edat tenia, menys de deu anys segurament. El que sí recordo és que tenia una veïna mare d’un amic meu que era mestra de literatura i que al veure que m’agradava la lectura em va animar a baixar a casa seva a agafar-ne els llibres que volgués. Malauradament la meva veïna va morir, i encara que el permís continuava vigent, no vaig poder tenir el seu consell en escollir aquells llibres més adients per la meva edat. I, com que en el fons era un nen, vaig escollir allò que en aquella prestatgeria es repetia en més quantia, els llibres de l’Agatha. No sabia llavors qui era aquella autora ni quin tipus de llibres la van fer famosa, però al finalitzar el primer ho tenia ben clar, en volia més. Allò no tenia res a veure amb els llavors famosos Tria la teva aventura, i malgrat que llegir-ne un no em va fer cap mal, l’acumulació d’històries sobre crims, apunyalaments i enverinaments, van fer que la meva imaginació de nen es disparés més del compte al arribar la nit. L’embolic fantasiós que la saturació d’intrigues criminals va provocar en el meu cervell va suposar moltes nits sense dormir i una restricció als llibres de misteri per adults fins que no em sortís una mica de barba.
L’època de l’adolescència va suposar una febre omnívora per llegir llibres i més llibres, a parells o fins i tot en curiosos trios bilingües en un clar desig de descobrir-ne nous autors i autores. Recordo que arribava a apuntar els llibres que llegia i que marcava amb cinc estrelles aquelles novel·les que més m’agradaven, com Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, El Jarama, de Ferlosio, alguns dels llibres del Jordi Sierra i Fabra, o Dràcula, de Bram Stocker. Amb l’arribada de la universitat el temps lliure per llegir es va escurçar considerablement i llegir un llibre, que abans era la primera opció per aprofitar-lo, va anar perdent posicions en una escala on els amics, les sortides o el cinema anaven guanyant força. Malgrat això l’arribada a l’edat adulta ha vingut acompanyada del descobriment d’autors espanyols tant potents com David Trueba o Almudena Grandes, que amb novel·les com Saber perder o El corazón helado han redefinit el meu gust literari. També és cert que el cinema i la literatura s’han retroalimentat en aquesta nova etapa vital, sent nombroses les pel·lícules que m’han portat a llegir-ne les obres de les quals eren adaptació i viceversa. Gràcies a això he descobert autors anglosaxons com Tom Perrotta (Little Children), Ian McEwan (Atonement) o Richard Yates (Revolutionary Road). Ara mateix em costa trobar un llibre que m’enganxi com abans. El darrer ha sigut “Blitz” de Trueba, i la propera aposta és la nova novel·la de McEwan que ja he pogut reservar a la Biblioteca. Potser ha arribat el moment de donar-li una oportunitat als relats breus, així que us animo a enviar-nos un que aconsegueixi reconciliar-me amb el gust per una bona lectura, encara que duri només uns moments. Perquè potser el refrany un cop més és savi i al pot petit és on hi ha la bona confitura.
