Premis

EL MICRORELAT GUANYADOR ÉS…. (Glückwünsche !!)

I nosaltres que pensàvem que seria fàcil decidir quin seria el microrelat guanyador! Dos dies, dos dies hem estat deliberant! Què si a aquest li sobra una coma, què si a l’altre té un adjectiu massa evident.

Bé en definitiva ( i amb la pista al títol del post) El guanyador és: Das ist aber schade!, presentat sota el pseudònim de Der grüne Hut*. Aquí el teniu:

Ella vivía en el piso de arriba, el 4-C. Todas las mañanas, a eso del mediodía, se sentaba delante de la ventana y miraba algo que solo ella veía. Tenía los ojos más verdes que he visto jamás y el porte de un ser indomable. Mi corazón explotó de júbilo. Ich hatte meine große Liebe gefunden. Hasta que un día, la rama desde la que la espiaba crujió, volvió a crujir y acabó rompiéndose. Es posible que el ruido atrajese su atención. Solo sé que, un segundo antes de caerme, nuestras miradas se cruzaron, y yo me estremecí. No he vuelto a verla pero, por absurdo que parezca, un pájaro cojo como yo sigue locamente enamorado de una gatita soñadora como ella.

Hem apreciat en aquest relat la fantasia, que permet explicar  sense ensurts i amb tan poques paraules una història d’amor impossible entre éssers antagònics. Una bona manera d’expressar que es poden superar  els estereotips. Un brindis por el amor!! Ein Toast zu lieben!!

Malgrat no hagi guanyat, tenim l’obligació de mencionar el microrelat LAS CEBOLLAS, que amb el pseudònim C. BASQUES ha quedat finalista. Llegiu:

Ella vivía en el piso de arriba, el 4º C siempre lloraba y lloraba.
Dejó de partir cebollas para la ensalada, los sofritos y las
tortillas el día en que, él sin mirarla le dijo: ¡deja ya de llorar!.
Las desterró de su casa.
Sus ojos se secaron y la tristeza hasta entonces pasajera,
buscó guarida en su alma y creyó que tal vez podría
estar ahí para siempre.
Se equivocaba.
Un día abrió la puerta de su casa, salió apresurada del portal . Yo la ví.
Se dejó acariciar por el sol y… compro cebollas – todas las que
pudo- y comenzó a cocinar.
Lloró durante días , pero se sitió viva.

Aquí apreciem aquesta metàfora aparentment banal,  que reflexa una de tantes situacions de microimposicions que les dones massa vegades acceptem sense plantejar-nos. El relat ens demostra que qualsevol moment és bo per dir prou, i tornar a posar-nos al volant de la nostra pròpia vida.

 

*Provisionalment, la traducció del títol al català és “Quina llàstima”, la frase al mig del relat vol dir “Hi havia trobat el meu gran amor” i el pseudònim és “El barret verd”.

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *