PORTERES DE L’EIXAMPLE
Bon dia senyoreta, sí, sí aquesta és l’escala del concurs de relats…vostè és nova aquí?…No, jo no, jo sóc la Montse, la portera, ja porto més de quinze anys en aquest edifici. Ja he vist de tot senyoreta…, però, sisplau, no em trepitgi el terra que acabo de fregar la porteria i encara no he posat els diaris. Què diu? Ve pel concurs, oi? Si aquests dies, com cada any, venen moltes noies com vostè, totes diuen que escriuen molt bé, que necessiten expressar els sentiments i tot això…No sé, poca feina em sembla a mi, si haguessin d’escombrar, baixar les escombraries, pujar-li la cistella a les senyores i barallar-se amb els pocavergonyes que venen a visitar a les dones d’aquest pis d’entresòl, no tindrien tant temps per pensar en tants amors i sentiments i totes aquestes històries. Ai, però no, no pensi, que jo també sóc una romàntica, però romàntica dels amors aquests dels serials, tan bonics, amb aquests petons tan llargs que et deixen el cap tot calent i els peus freds. Però les escriptores d’aquesta escala de seguida expliquen desgràcies i malalties i a mi em dóna molta pena quan li donen cops a les dones. Entre tu i jo, …parla fluixet, que no ens escoltin,.. fa un temps, la del tercer sortia sempre maquillada, però a mi no m’enganyava, que va… era per tapar els blaus que li feia el seu home, la mala bèstia. Un dia li vaig deixar el líquid de netejar els daurats i ara.. l’hauries de veure, soltera y sin compromiso, més fresca que una rosa. Que el que vull dir és que tot té solució a la vida i a les dones també ens agrada riure i cantar. com jo quan escombro l’escala fent de Nino Bravo.. Liiiiiiibre, como el ave que escapooo de su prisión y puede al fin volaaaar.
No em faci cas senyoreta, que són molts anys aquí i m’he tornat una mica descreguda de tot. Vostè té cara de llesta i segur que farà un relat ben maco que li agradarà al jurat. ..Sshhhhit, jo les coneixo a totes aquestes tan estirades que passen sense saludar, ja li explicaré un altre dia.
Benvinguda escriptora, pugi sense por, a dalt l’esperen amb els braços oberts la gent del centre cívic i de la biblioteca.
En aquest bloc ens agraden les porteres, ofici denigrat, estereotipat i marginat, com molts d’altres exercits
majoritàriament per dones. A mi m’agraden especialment les porteres gallegues, com la meva tia Maruja, que, des del seu petit quartet, omplia l’escala d’olor al seu caldo, per escàndol dels veïns petit burgesos que havien d’ensumar aquella olor a emigració que se’ls colava a casa per les escletxes de la porta.
Ofici amb dret a habitatge, millor dit, a infrahabitatge, on s’instal•lava la família sencera i malgrat que quasi sempre era l’home el titular, en realitat era la dona la que estava al peu del canó. Les nostres porteres han estat la figura essencial d’aquest espai fronterer (un altre cop les fronteres) entre l’espai públic del carrer i el privat de la llar familiar, de l’espai urbà al domèstic, en la transició de ciutadanes a veïnes. En aquest terreny és on les porteres exerceixen el seu paper mediador i el seu poder al voltant de la informació que reuneixen.
Precisament aquesta informació fa que no sempre hagi estat un ofici simpàtic, donat que també van col·laborar, junt a serenos, vigilants i altres col•lectius, amb la policia franquista, per donar dades sobre els seus veïns menys addictes al règim.
Les porteres, ofici que s’ha endut per davant el tsunami de la modernitat (amb les seves càmeres i intèrfons), és ara la pròpia modernitat la que les troba a faltar quan no som a casa i el missatger no sap on deixar el paquet d’Amazon o Privalia.
Però si encara voleu saber més sobre el tema, no heu de fer més que pujar al 3r pis de la biblio i buscar el llibre “Les porteries a Barcelona” un exhaustiu estudi dirigit per Joan Bestard i publicat al 2010 pel Departament de Cultura de la Generalitat. En el mateix pis trobareu també la novel·la “L’elegància de l’eriçó” una aproximació des de la ficció de l’escriptora francesa Muriel Barbery, amb la seva corresponent versió en cinema. Però la nostra portera de referència no pot ser una altra que l’encarnada per Chus Lampreave a la peli “Mujeres al borde…” de Pedro Almodovar.
