Cinema en femení, encara singular

Centre Cultural SF

Un premi de relats curts pensat perquè hi participin només les dones… Malgrat que el Centre Cívic que impulsa aquest certamen literari estigui especialitzat en igualtat i gènere, més d’un cop s’ha discutit o plantejat el fet d’excloure als homes com a participants. Quin sentit té a la nostra societat i a la nostra cultura fer un premi dirigit exclusivament a les dones? La resposta, malauradament, la trobem als diaris, la televisió o a moltes de les manifestacions culturals com el panorama literari. Si miro enrere als meus anys d’estudiant puc recordar sense problemes les escriptores que es citaven als llibres de text, tant en llengua castellana com catalana. N’eren ben poques: Rodoreda, Laforet, Carmen Martín Gaite o Emilia Pardo Bazán. Fins fa unes dècades, la presència de les dones en el món de les lletres era escasament rellevant i malgrat que la situació ha millorat amb la incorporació de la dona a esferes que fins fa poc li eren alienes, hi ha terrenys on un impuls més per assolir la igualtat no hi sobra.

El fet que el nostre premi doni veu a escriptores anònimes, m’ha fet pensar en un altre cas de “discriminació positiva” com el de la darrera edició de la Semana Internacional de Cine de Valladolid a la que vaig tenir el plaer d’assistir-hi durant el passat mes d’octubre.  Un dels seus cicles, Femenino singular, volia donar més ressò a l’obra de diferents realitzadores, moltes d’elles desconegudes pel públic majoritari. Recordo que fa uns anys l’actriu i també directora Barbra Streisand just abans d’atorgar el premi a la millor direcció del 2009 a Kathryn Bigelow, la primera dona en guanyar tal distinció, va exclamar “The time has come”, una expressió que podríem traduir com “El moment ha arribat”, fent referència a la fita aconseguida per Bigelow. Però no ens equivoquem, des d’aquell any cap directora ha sigut nominada als Premis de l’Acadèmia de Hollywood, en bona part degut a que són minoria les que poden estrenar els seus films amb un impacte prou gran per arribar a la nit dels Oscars. No es només un problema de la indústria nord-americana, ja que a Espanya les úniques directores guanyadores d’un Goya en els 30 anys d’història del guardó han estat Iciar Bollaín, Isabel Coixet i Pilar Miró.

Potser aquesta ha sigut una de les raons que ha portat als programadors del certamen val·lisoletà a donar forma a un cicle com el mencionat tot coincidint amb el seu seixantè aniversari. Sota el seu paraigües s’han pogut veure primeres pel·lícules de directores avui consagrades com les mencionades Bollaín o Miró, Gracia Querejeta, la danesa Susanne Bier o la neozelandesa Jane Campion, així com cintes de realitzadores més desconegudes que en el seu moment es van estrenar al festival però que no han arribat a les sales comercials. En el meu particular marató fílmic de quatre dies vaig aconseguir veure una de les cintes d’aquest cicle, concretament “Lille Soldat”, de la directora danesa Annette K. Olesen. Més enllà del potencial del film, tot un encert malgrat veure’l durant una sessió matinal, cal agraïr l’esforç d’un Festival com aquest en apropar al públic pel·lícules que normalment queden en l’oblit malgrat ser dignes d’un major reconeixement. A més, la Seminci no es limità en aquesta edició a crear un cicle específic per les directores, ja que dintre de la seva programació , ja sigui en la seva Secció Oficial com en d’altres paral·leles, s’han pogut gaudir de les darreres obres de cineastes reconegudes com Daniela Fejerman amb “L’adopció” o Naomi Kawase amb “An. Una pastelería en Tokio”, cinta amb la que va aconseguir el Premi al millor director.

Properament s’estrenarà als cinemes la pel·lícula revelació d’enguany, “Mustang”, de la directora turca Deniz Gamze Ergüven, la història de cinc germanes turques que veuran com els seus drets i les seves llibertats són retallades per la seva pròpia família en el marc d’una societat on el paper de les dones dista molt del que gaudim al nostre país. És per donar a conèixer històries com aquesta que té sentit un Festival com la Seminci, un cicle dedicat a les realitzadores com el programat en aquesta edició o, en una mesura molt més humil el Premi de relats curts. Relats en femení que des de fa anys organitza el Centre Cívic Sagrada Família.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *