JURAT: 13, RUE DEL PERCEBE
Doncs sí senyoreta, aquí viuen totes les membres del jurat. Les que tallen el bacallà viuen aquí tot l’any i les convidades una temporadeta. Jo aquests dies es que no paro, que si Montse recull la correspondència, Montse prepara l’exposició, Montse posa la bandera de l’orgull, Montse on has posat el passamuntanyes que vaig a missa…Sí, sí, ja se que parlo molt senyoreta escriptora, però és que les senyores del jurat passen sempre tan estirades que no goso ni pregunta-les que coi fan a l’església amb el passamuntanyes.
Bueeenuu què m’ha dit què que? Ah, sí, no me’n oblido, que vol saber qui són les del jurat. Vale, d’acord, es que cada cop que parlo del jurat me’n recordo del Joan, tan guapo, tan jove i tan correcte i tan conseller d’Igualtat, Urbanisme i Via Pública del Districte, i m’agafa una angoixa. Ja portava 3 o 4 anys venint per aquí cada any i de cop, pels voltants del mes de maig, unes eleccions, una notificació i un matí… que vénen els de la democràcia i me’l fan fora! Ja veus, jo que l’havia agafat carinyo…que sóc molt bleda i no haig d’encarinyar-me amb els polítics, que ells ténen la seva vida, no són com vostè i com jo..
Aiiii, sí… que li estava dient? El Joan…això, doooncs, quan el van desnonar, uns dies després va venir una jove, però jove, tan jove, que jo pensava que repartia publicitat i quan estava a punt de fer-la fora, em diu, molt formal: -Bon dia, tu deus ser la companya portera, jo sóc l’Eulàlia Corbella, consellera de Dones, Gènere, Feminismes i LGTBI– i em plantifica dos petons com dos sols. Com vol vostè que no me’ls estimi si comença per dir-me companya i em dóna petons… Què no em refiï, diu? Què tots fan el mateix?… doncs li diré que arregli d’una vegada les humitats de la porteria, que ja estic farta i si no ho fa li diré quatre de ben dites!
Aquesta és la més important, però ja li he dit que les que manen aquí de veritat són la Mage Lluch, directora del Centre Cívic, que viu a l’entresol i la Mònica Medina, directora de la biblioteca, que viu al segon. Vaja si manen… i això que la Mage és nova també, substitueix a la Carolina que ha tingut un nena, que maca…bé, tots els nens són macos.. la seva no l’he vist encara. Com es troben a faltar les persones, oi? Quan estava la Carol pujava aquella oloreta a favada asturiana per tota l’escala que ja t’alimentava només d’ensumar-la i ara no se sent res…, que estrany. La quinoa i el tofu no fan molta olor, no?
I la Mònica com sempre, ella està aquí des de que van venir els de la biblioteca i sembla que sigui bruixa, sempre baixa quan estic descansant, no baixarà mai quan estic allà enfilada, netejant els daurats, no…Ara, entre vostè i jo, el que li agradaria molt, molt, molt a la Mònica seria tenir una agència de viatges per organitzar les vacances de tothom, això segur, ja li dic jo.
També estan les convidades, però que són com de la casa, eh, porten tants anys! Poc després de Nadal arriba la Montserrat Vilà del Grup de Dones de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Sagrada Família que viu al 3r 1a i just a la porta de davant la Susana Vallejo que és la que més en sap, perquè ella és la única escriptora, però escriptora de veritat, amb llibres i tot. I encara falta una més, que encara no sabem qui és i la veritat no se on la ficarem, tenim tots els pisos plens.
Què diu, senyoreta? Què sóc molt de la broma? Doncs sí clar, quin remei. Però quan arribin els relats, quan vostè i la resta ens enviïn el seu relat, nosaltres, tots i totes, de la porteria al 4t pis, ens els llegirem com cada any, amb carinyo i respecte, que una dona que llegeix i escriu és una dona valenta que ningú podrà humiliar.
