IRENE JAUME. La Ciutat Invisible: cooperativisme, feminisme, transformació.
“Som una llibreria cooperativa autogestionària en què combinem la voluntat de recuperar el vell ofici de llibreter i d’oferir un assessorament fet a mida de cada persona. La nostra humil voluntat és especialitzar-nos i oferir, des de la ficció i la no-ficció, perspectives diverses que aportin alternatives emancipadores i de construcció comunitària”.
Ens trobem a La Ciutat Invisible, en ple nucli cooperatiu i autogestionat de Sants, de per sí un barri amb una potent història cooperativista al darrere. I qui ens en la presenta és la mallorquina Irene Jaume, que va arribar a la llibreria “com a clienta veïna del barri” tot i que “coneixia els seus integrants de la militància política al propi barri” i que, després d’un inici de col·laboracions més puntuals, n’ha acabat formant part com a sòcia de treball “per consolidar el meu compromís amb el projecte”.
Per bé que La Ciutat Invisible va néixer l’any 2005, l’Associació Cultural Arran en va ser l’espurna. Com ens explica la Irene, “les persones que la fundaren, provinents totes elles dels moviments socials, ho van fer pensant que no era suficient estar construint alternatives polítiques i socials al barri, sinó que també calia construir-ne d’econòmiques”. Això significava “trencar amb la precarietat del treball assalariat al qual estaven sotmeses” i “posar les seves capacitats en comú per constituir una cooperativa de treball”.
Amb aquesta presentació no hauria d’estranyar ningú que les línies mestres de l’activitat d’aquesta llibreria-cooperativa siguin eminentment polítiques: “crear i difondre continguts crítics que impulsin processos de transformació política i social”. I si la determinació d’expandir la pràctica de l’autogestió és una de les potes de la profunda voluntat transformadora de la cooperativa, l’altra n’és “la potenciació i construcció de xarxes d’intercooperació vinculades amb l’economia solidària i feminista”. Tampoc no errarem massa, doncs, si reconeixem La Ciutat Invisible com a llibreria-cooperativa amb ideari i acció profundament feministes.
Així que, com a llibretera i feminista, li preguntem a la Irene si, a parer seu, existeixen diferències entre la literatura escrita per homes, per dones o, també, per persones del col·lectiu LGTBI. Ens respon afirmativament, “sobretot perquè l’escriptura va molt vinculada a la mirada i a les condicions materials que té cadascú. No mires el món igual –i aquest tampoc no et tracta igual– si ets un home, una dona o una persona del lesbiana, gai, bisexual o trans (per no parlar d’altres interseccions com la classe o la raça)”. Per a la Irene, tenim assumit l’hàbit de “llegir la història i les històries dels ulls dels homes, des d’una lògica molt patriarcal i excloent” i sentencia: “se’ns ha fet creure que el relat universal és el dels homes i que la seva mirada és la vàlida”.
Doncs la mirada literària femenina que avui ens destaca la Irene Jaume és la que plasma la professora i crítica d’art Íngrid Guardiola a l’assaig L’ull i la navalla (Arcàdia, 2018). Diu la Irene que Guardiola ha construït un relat en què ens despulla l’immens poder de les imatges en la societat actual i ens consciencia sobre la necessitat de conèixer qui hi ha darrere les pantalles per evitar que aquests titellaires invisibles acabin “mercantilitzant-nos la mirada”. Davant el fet que “avui en dia –afegeix la Irene– ens relacionam a través de xarxes socials i aquestes són propietat de grans empreses que utilitzen els nostres interessos i les nostres curiositats per construir algoritmes que ens oprimeixen i ens fan caminar cap a models de pensaments totalitzadors”, el gran valor del llibre d’Íngrid Guardiola són les propostes concretes que fa per tal de “capgirar aquesta lògica privativa i privatitzadora on estam immerses.”
En certa manera, doncs, podríem afirmar que la mirada particular de cada persona seria en si mateix un acte conscient de rebel·lia contra aquesta mirada uniformitzadora i privatitzadora. I això és precisament el que, abans d’acomiadar-nos, la Irene Jaume aconsella les participants del Premi de Relats Curts a l’hora de redactar els seus treballs: que siguin elles mateixes, que gosin explicar coses encara que creguin que poden no tenir importància per a la resta. Perquè per a la Irene “allò important és la mirada des de la qual narram i explicam el món, per això també els diria que tenguessin en compte tot allò que els travessa: el gènere, la classe i el seu lloc d’origen”.
Mirada i acció cooperatives, feministes i transformadores. Em sembla que és un títol que li escau, tant a La Ciutat Invisible com a una de les seves sòcies de treball, la Irene Jaume, a qui li agraïm que ens hagi acompanyat en el dia d’avui.
La Ciutat Invisible a les xarxes socials:
Facebook: https://www.facebook.com/laciutatinvisible/
Twitter: https://twitter.com/ciutatinvisible?lang=ca
Instagram: https://www.instagram.com/ciutatinvisible/