Anònimes
S’uneix a la festa de la celebració de la 20a edició del concurs de Relats en Femení, el col·lectiu Espai Brut que ens ofereix una exposició basada en la frase de la Virgínia Woolf:
“Per la gran part de la història, Anònim era una dona”
La mostra vol homenatjar a totes aquelles escriptores que, pel simple fet de ser dones, van haver de quedar-se a l’ombra. Moltes d’elles van utilitzar pseudònims masculins o ambigus, per tal de ser valorades artísticament i ocultar la seva identitat per fer front als prejudicis socials. Moltes altres, simplement, van quedar soterrades en la història literària sota el nom d’Anònim.
Perquè encara avui en dia la història i en l’imaginari popular es construeix a base d’homes poderosos, creatius, innovadors, valents, entregats que decideixen el rumb de les tendències i els esdeveniments i de dones invisibles que durant dos mil anys d’història de l’art, la música i la literatura ens deixen quatre noms clàssics i para de comptar. Se’ns comença a amarar el cervell amb aquesta mirada, de petites, des dels llibres de text i es va reforçant, de mica en mica, en programes de ràdio de gent il·lustre, llibres que ofereixen un recull de personalitats que han canviat la història, o en reportatges de televisió d’eminències… Les dones creadores no han existit. Potser en altres temps les dones no eren poderoses, creatives, innovadores, valentes i entregades? O potser no les deixaven ser? Estic segura que hi ha un tros de la pulsió creativa que es desfà sota la pressió de la repressió i el que sobreviu no s’escolta, perquè, si ve d’una dona, té menys valor…
El primer que ens sorprèn de la posada en escena de l’exposició és el joc constant del fil conductor. L’anonimat es torna a fer present quan les autores firmen les obres de manera quasi imperceptible, amb lletres blanques damunt de fons blanc.
Les propostes, cada una amb el seu llenguatge, segueixen obrint espais de reflexió sobre la dificultat de les dones a estar presents com a creadores durant la història. Utilitzant tècniques clàssiques com el brodat (que durant molt de temps s’ha considerat un treball manual , no artístic, pel sols fet de ser una tècnica domèstica reservada a les dones) com l’estampació o inclús el vídeo art cada artista s’expressa i afegeix el seu gra de sorra a aquest crit que cada vegada més sovint ens permetem (i ens permeten) : les artistes existim i hem existit sempre!
Des del Premi Relats En Femení celebrem amb il·lusió aquestes iniciatives amb l’esperança que ens transformin l’imaginari i puguem anomenar pintores de memòria més enllà de la Frida Khalo.