El resultat de la votació pública realitzada fins a les 24:00 h del dia 13 de febrer de 2018, ha donat com a guanyadora del concurs, el microrelat titulat y que el viento nos lleve, signat sota el pseudònim de sambayón. Aquí el teniu: Dile que, si algo la incomoda, se queje, grite. Que grite hasta que se le corte la voz y se le hinchen las venas de la frente. Hasta que los vecinos cierren sus ventanas y los amantes se incomoden en su abrazo. Que grite hasta que sus ojos se llenen de sangre y sus pulmones se vacíen de aire. Que grite con la angustia de una…

Digue-li que si qualsevol cosa la fa sentir incòmoda , que ho digui, que alci la veu, que cridi I amb aquesta frase de començament, en català o en castellà, són més de 40 els microrelats que participen aquest any al concurs online que acaba de tancar portes. Ja sabem que establint una única frase condicionem una mica el desenvolupament del conte, però sens dubte és un exercici divertit. Aquest any, malgrat que les paraules de la Chimamanda ens porten una mica cap a la queixa, hem tingut de tot. Algun relat curiós com aquella que es fica dos dits “índice y corazón” (literalment), encara no sabem concretament a on.…

Trobem a la Maria muntant una exposició, després atén a un veí i tot seguit a un missatger que porta un paquet. No deu ser gens estrany trobar-la enfeinada amb dos o tres coses a la vegada. Porta uns mesos a la Xarxa Dos Deu i ja s’ha fet una imprescindible a l’Espai, juntament amb l’Asun, amb qui fan un magnífic tandem. M’ho estic imaginant: “Maria això”…“Maria l’altre”…“ Maria on són els fulletons?”…“Això pregunta-li a la Maria”…no sé, però em sembla que aquesta és la música de la jornada d’aquesta dona. Mentre hi penso, ja s’ha pujat a la butaca vermella i, com sempre, ofereix les seves mans.   Pots…

18 de gener. Fa un dia tapat. Tinc fred als peus. Rebo un missatge: “Q tal? Qdm akesta tarda? ” La proposta m’arriba ben càlida. Ja puc sentir l’escalforeta del te. I quasi sense pensar, li contesto: “” i després hi afegeixo “”. Així, una cara somrient amb un cor enganxat als llavis. Una cara somrient amb un cor enganxat als llavis… i perquè no un: “Quina bona idea!” o “Jo també tinc moltes ganes de veure’t” o un “T’estimo” simplement. El llenguatge i les paraules estan canviant. I la manera de comunicar-nos també. O potser, simplement, s’està eixamplant? Em venen al cap aquells trobadors. Poetes que llaüt en mà cantaven…