Si la poesia és vida i la vida és moviment, té sentit que la poesia es mogui, no? L’ Slam és un moviment dinàmic que demostra que la poesia està molt viva i és acció. És un joc que gira al voltant de la paraula, de l’escriptura, de l’oralitat. Poesia viva que involucra les comunitats i promou que el poder creatiu de la veu sigui escoltat més enllà de les barreres socials, culturals, polítiques i econòmiques. Els slammers són els joglars del s. XXI, creadors contemporanis de la paraula. Com ja és tradició en el marc del 17è Premi de Relats Curts, Relats en Femení, hem programat dues activitats d’Slam…

Una vegada atorgat el micropremi, hem volgut conèixer la identitat de l’autora guanyadora i també de la que el jurat ha considerat finalista, malgrat que aquesta figura no està contemplada a les Bases. Doooncs, ha estat un plaer, la veritat. Quan es dóna un premi a un pseudònim sempre es té el dubte de qui hi haurà al darrere. Mira que si fos Pérez Reverte?… amb tot l’afecte, eh? Bé, coses meves. Finalment hem tingut el plaer de parlar amb la Mila i la Carme. Es diu Mila Martínez, quan la truco està al carrer i el soroll dels cotxes no li deixa escoltar la resolució del jurat. Què sí,…

I nosaltres que pensàvem que seria fàcil decidir quin seria el microrelat guanyador! Dos dies, dos dies hem estat deliberant! Què si a aquest li sobra una coma, què si a l’altre té un adjectiu massa evident. Bé en definitiva ( i amb la pista al títol del post) El guanyador és: Das ist aber schade!, presentat sota el pseudònim de Der grüne Hut*. Aquí el teniu: Ella vivía en el piso de arriba, el 4-C. Todas las mañanas, a eso del mediodía, se sentaba delante de la ventana y miraba algo que solo ella veía. Tenía los ojos más verdes que he visto jamás y el porte de un…

Malgrat que mai se’ns passa pel cap, no deu ser molt complicat. Les condicions geopolítiques canvien amb facilitat, no és difícil afegir un conflicte territorial, o ètnic o religiós. Un conflicte on sempre  s’amaga la lluita pel poder (i el poder és sempre econòmic). Amb això ja quasi és suficient, una mica de benzina sobre una flama d’odi ( racial, nacional, fins i tot futbolístic) i només cal que els caps dels interessos en conflicte decideixin que casa teva serà el tauler d’una d’aquestes partides d’escacs sanguinàries. La guerra haurà començat i tu ni t’has assabentat. No ha passat tan lluny d’aquí. Va ser fa uns anys a Sarajevo, Srebrenica…